Els professors i llurs vacances

Quan a Menorca volem d'esagerar, no diem "Estic cansada" i prou. Diem: "Estic morta, cruixida i reventada!". En el meu cas, no n'hi ha per tant, però sí que estic cansada, sí. Cansada de donar informació -que per a mi sempre és la mateixa, és clar, només és nova per a qui m'escolta-, de matricular alumnes, de barallar-me amb i pel Gestib, de preparar material a correcuita per a les meves classes, d'aclarir paperassa en general i de fer nombres. I això només és el que he fet darrerament a l'Escola, no volgueu saber la feinada que m'espera a casa cada dia...

Dir que tinc ganes de vacances, que no veig l'hora que arribi el proper pont -de cinc meravellosos dies, hip hip hurra!-, és políticament incorrecte. Amb tanta gent a l'atur, sembla que l'únic que hauríem de fer els funcionaris de carrera és callar i intentar passar tan desapercebuts com ens sigui possible, tipus "Coge el dinero y corre". Per què? Doncs perquè nosaltres no estem ni estarem mai a l'atur -segur???-, perquè l'Administració ens paga puntualment -encara que en pocs anys haguem perdut gairebé un 20% del nostre poder adquisitiu- i perquè gaudim de més vacances que els empleats en el sector privat -això és veritat, però també és veritat que no cobrem el mateix que d'altres funcionaris del nostre mateix nivell administratiu, precisament per tenir tants de dies de vacances: una cosa compensa l'altra-. Poc importa que per gaudir que de tots aquests suposats privilegis haguem hagut de treure'ns una llicenciatura, el CAP, el Català C i unes oposicions prou complicades. Poc importa que el nostre sou tingui un "sostre" no gaire elevat per més que complim triennis i assumim responsabilitats. Poc importa que el nostre treball sigui dur, psicològicament parlant, i que sovint no es vegi (les classes no es preparen soles, ni els deures dels nostres alumnes s'autocorregeixen, per increïble que pugui semblar!).
Tots nosaltres coneixem a un munt de gent d'aquí, a Balears, que només solia treballar de temporada i vivia de l'atur la resta de l'any, i això per ells/elles no era pas una desgràcia, sinó llur muntatge vital. Tots hem sentit repetidament la frase "Tanmateix pel que em paguem, m'estic a casa amb es fillets..." o quelcom de semblant. Potser són aquests tipus d'actituds i pensament els que estan enfonsant el país, i no els maleïts funcionaris.