sábado, 20 de octubre de 2012

De com em vaig fer "superprofe"

La darrera -i primera!- vegada que vaig entrar al meu blog vaig deixar escrit que qualque dia us explicaria com em vaig fer professora i, alguns anys deprés, fins i tot secretària.

Doncs, pel que fa al primer cas, va ser gairebé per casualitat. Quan vaig inscriu-re'm a Filología Hispánica a la Universidad Complutense de Madrid, el meu darrer pensament era convertir-me en professora. A mi el que m'agradava era el món editorial: fer de lectora, editar als meus autors preferits, traduir-los del català o l'italià... El somni d'una rata de biblioteca aferrissada com jo!!!
Heus ací la vostra blogger, devorant qualque "toxto" dels que a ella li agraden
Fet i fet, vaig treballar com a correctora de proves i revisora de traduccions durant un any i mig, fins que em vaig convèncer que la complicada vida de l'autònom no fa per a mi: de vegades tens molt feina i d'altres no en tens gens, et paguen quan volen i el que volen, les tarifes no estan proporcionades a la dificultat de la tasca -no hi ha res més fàcil de corregir/traduir que un llibre de matemàtiques, però l'endocrinologia és el pitjor que hi ha...!-, les taxes que s'han de pagar em semblen excessives pel poc que s'hi guanya, no tens cobertura metge a no ser que te la pagis tu o et col·legiïs, etc. En resum, que no em va agradar GENS.
I en canvi... No sé què es fa a les altres universitats del país, però a la Complutense ens obligaven a donar una classe de tant en tant, i precisament això va ser el que em va orientar cap a l'ensenyament. La meva primera experiència en aquest sentit va ser una exposició oral sobre l'únic fragment conservat del "Cantar de la campana de Huesca". L'exposició hauria d'haver durat entre un quart i mitja hora, però jo em vaig enrollar durant tota la classe. Malgrat això, ni el professor em va dir que callés, ni ningú no se'n va anar -cosa bastant freqüent quan una classe no agradava, al cap i a la fi erem més de cent- i fins i tot m'atreviria a dir que el meu públic gairebé ni respirava de tant bé que em va sortir... I és que explicar contes és una cosa que m'encanta i la història de "Ramiro II el Monje, rey a su pesar" és d'allò més truculenta!
En acabar vaig rebre moltes felicitacions, però la millor va ser el comentari que va fer el nòvio d'una amiga meva, el Valen, que només havia vingut per acompanyar-la, però ni estava matriculat a la universitat ni crec que hagués acabat al institut. Aquest xicot va dir textualment: "Lo hace tan bien y es tan agradable que la habría escuchado aunque hubiera hablado sobre la mili, que es el tema que más odio en la vida", doncs en aquell temps tenia problemes amb la llei per haver-se declarat insubmís. Us pot semblar una bestiesa, però aquest "piropo" inocent em va arribar al cor i va obrir la porta al convenciment que l'ensenyament podria ser el meu camí.

I ara, me'n vaig a fer el dinar, que ja és hora. El com i el perquè em vaig fer secretària us l'hauré d'explicar en un altre moment. Ara per ara, si us voleu entretenir, aquí us deixo un enllaç per a que conegueu una altra de les meves aficions, el cant líric:

Això només és la darrera mostra. Hi ha més vídeos penjants al meu canal, anomenat "¡Viva la música!".
Fins a la propera ocasió

No hay comentarios:

Publicar un comentario