Es diari de l'avi

A ca nostra sempre hem sigut més del Menorca, que és el diari que llegia el meu estimat avi, Josep Domènech Raméntol. Els meus avis vivien -de fet, "sa iaia" encara hi viu- a una casa del casc antic de Maó, a prop del Teatre Principal; una d'aquelles cases on la correspondència abocada pel forat de la bústia cau directament a terra, fent un enrenou de mil dimonis que retrona per tot l'ull d'escala. Si heu viscut en una casa així, segurament sabeu de què us parlo. Parlo de becaines interrompudes en el bell mig d'un somni per culpa del lliurament d'una revista a la qual estem abonats i que esperàvem amb delit, però que en aquell moment llançaríem al foc més cruent. El problema s'arranjaria penjant un calaixet o una caixa de fusta just al darrera del forat de la bústia, però cap de nosaltres, tradicionalistes absurds del casc antic, no ho farà mai. En el fons, és tan poètic que et desperti la premsa...
Per a l'avi, si no recordo malament, aquest enrenou marcava l'inici del dia. Era incapaç de romandre al llit si ja havia arribat el Menorca. S'havia d'aixecar per força a recollir-lo, com si fos un nadó que no ha de prendre fred. Solia llegir-lo de dalt a baix, gairebé se'l sabia de memòria, i ens en parlava com si tothom fes el mateix i a la mateixa hora intempestiva.
De vegades, l'avi Josep també hi col·laborava amb qualque article, habitualment sobre teatre, que era la seva especialitat. Els meus concos i ties materns encara se'l empassen exhaustivament cada dia, no només a la recerca de notícíes interessants, sinó també de "gent coneguda". De fet, no crec que hi hagi sortit cap vegada amb els meus alumnes o en qualque acte relacionat amb el cant que no m'hi hagin replegat. En canvi, ja fa uns mesos que col·laboro establement amb l'Última Hora Menorca i encara no se'n han adonat. Per a ells serà una sorpresa i per a mi... un motiu d'orgull! Enhorabona per la fusió i molta sort en aquesta nova etapa del nostre diari.