Traducción

lunes, 25 de marzo de 2013

Mercè Rodoreda i el mòdul de convivència

Sí, senyor!!! Ja he acabat un altre mòdul -sembla ser que només em manca elaborar un hipotètic Projecte de Direcció, quina por, i enviar el darrer lliurament d'aquest portfoli- del curs de "Funció directiva de centres escolars" que estic realizant i, per tant, ara em toca comentar-lo.
I he de dir que m'ha agradat bastant. Les activitats eren fàcils, creatives i enfocades a la pràctica, que és el que a mi m'agrada. A més, el tutor és amabilíssim, té sentit de l'humor i sap adaptar-se a diferents realitats. Per altra banda, el fet de no tenir una data de lliurament concreta per a cada activitat, sinó només una general per a les quatre, em "motiva" molt més que haver de lliurar un seguit de miniactivitats automàtiques i de ciència-ficció cada dos dies, que em sembla esgotador.


Pel que fa a Mercè Rodoreda, òbviament no té res a veure amb el mòdul de convivència, però ja fa temps que volia parlar d'ella. Per què? Doncs perquè pel que m'han comentat alguns lectors desconeguts; de tant dissertar sobre el meu estimadíssim Purcell i penjar videos perpetrant àries d'òpera, la gent es pensa que sóc professora de Música -que potser m'agradaria, no dic pas que no- i no de Castellà. També és veritat que parlar de Mercè Rodoreda no m'ajudarà pas a convèncer ningú que en realitat sóc profe de Castellà, doncs el món està tan absurdament compartimentat que fins i tot el fet que ella sigui la meva escriptora preferida ja "sona" estrany.
Com ja he explicat en una altra entrada, quan era una adolescent amb grans vivia a Barcelona, concretament al barri de Vallcarca. M'agradava viure a Barcelona perquè, malgrat ser una gran ciutat, encara té indrets a on et sembla d'estar a un poble. La meva Barcelona tenia un límits molt concrets: la meva casa, la peixeteria i el forn del barri, el nostre súper, la meva escola de ballet, els autobusos que agafava per alleugerir-me la pujada des del institut, el viaducte de Vallcarca, el Putxet, la Muntanya Pelada, la plaça Lesseps, el cinema Verdi, Abacus, El Corte Inglés de plaça Catalunya, la llibreria Catalònia, el carrer Craywinckel, el Tramvia Blau... i el barri de Gràcia, a on anava a passejar sovint -ai, les sabateries de Travessera de Gràcia!-. Encara recordo la flaire dels melindros amb xocolata desfeta que em prenia en una "granja" d'a prop de la plaça Rius i Taulet!
Els dissabtes matí solia anar a nedar al Club Esportiu Catalunya amb una amiga atravessant el parc Güell per una drecera que, si no recordo malament, partia des d'un carreró insignificant que talla Torrent del Remei, s'enfilava per un dels turons que conformen el parc i hi arribava pel darrera, just al damunt de la columnata que surt a la versió filmada de La plaça del Diamant. Així, cada dissabte "descubria" el famós parc Güell des d'una perspectiva corprenedora i inèdita.


Però encara més que el parc Güell, que és molt bonic, sí, però ja està molt "suat" -com deia Joan Sales, autor de Incerta glòria, una altra novel·la apassionant i irregular de les que a mi m'agraden-, m'impressionaven les "torres" que trobàvem de camí: sobretot per l'elegància de llur arquitectura decadent, la dignitat amb que les mantenien llurs propietaris, l'olor de gessamí que brollava de llurs jardins, les alegres rajoles de coloraines amb que estaven decorades i la pau tenyida d'enyorança que s'hi respirava. Jo no sol enyorar el que he viscut, sinó allò que em manca per viure. Observant aquelles torres, imaginant la vida petita que hi bullia a dins, sentia una enyorança enorme, d'aquelles que gairebé fan mal.
Mercè Rodoreda, sobretot a Aloma, La plaça del Diamant, Mirall trencat i a alguns dels seus magnífics contes -coneixeu "En veu baixa"? Cada cop que el llegeixo em revento de plorar- m'obria una porteta vella i escrostonada, un espirall des d'on observar el que passava en aquelles "torres" i, com sempre he sigut tan xafardera, m'agradava d'allò més. De fet, no només m'agradava, sinó que a sobre m'hi reconeixia, m'hi identificava, em convertia en un d'ells: en la fleuma d'Aloma, en la somniadora Colometa, en la Maria que es suicida llançant-se daltabaix d'un terrat i queda clavada en una branca de llorer a Mirall trencat.

martes, 19 de marzo de 2013

El perill de prendre's massa seriosament

Que en podem arribar a ser de pesats els professors... Quan li dic que hem quedat amb qualque amic que es dedica al món de l'ensenyament -i més si són uns quants-, el meu marit esbufa. I crec que té tota la raó, perqué s'ha de reconèixer que som un col·lectiu bastant monotemàtic. Sempre parlem d'alumnes i companys, critiquem les darreres malifetes de la Conselleria d'Educació i fins i tot, quan arriba la primavera, en lloc de parlar de les floretes del camp, comentem el resultat del concurs de trasllats. Quina llauna! Per a postres, sovint utilitzem un llenguatge especialitzat que no hi ha qui l'entengui, sobretot quan parlem de competències bàsiques, nivells d'anglès o TIC.
En començar confeso que jo també "mi butto nella mischia" alegrament, però -a no ser que no tinguem res més en comú- el capficament només em dura una mitja horeta. Després començo a avorrir-me com una mona, em fuig el cap i, o bé intento canviar de tema, o bé me'n vaig a "veure què fan els nens". (Per sort, gairebé sempre estan fent qualque cosa inoportuna que justifiqui la meva dedicació i m'estalviï altres queixes, crítiques, victimismes, xafarderum... Gràcies, nenes!)
Una mica més d'optimisme injustificat, companys, que no tot ha de ser patir en aquesta vida! Jo personalment, com més "vella" em faig, més hedonista torno. Enguany he decidit deixar l'operació biquini per a les models, ja que a elles les paguem per matar-se de fam i a mi no, i deleitar-me el paladar amb tot el que em vingui de gust.

I ara em ve de gust un altre Purcell. Es tracta de la música que va composar aquest genial músic anglès pel funeral de la reina Maria II d'Anglaterra o Bloody Mary, la darrera reina catòlica del país. Aquesta versió és una mica estranya, amb uns monjos francescans evolucionant lentament per un claustre ensoleiat, però la prefereixo a la psicodèlica que Stanley Kubrick va encarregar per a la banda sonora de La taronja mecànica, que trobo massa estrident: sembla que els metalls de sintetitzador s'hagin menjat les pobres percussions. Quan sentiu aquesta, us recomano que poseu el volum al màxim!!!

viernes, 15 de marzo de 2013

Visca Purcell i mort a les TIC!!!

Acabo de donar una ràpida ullada a les reflexions sobre el mòdul de TIC que els meus companys del Curs de Funció Directiva de Centres Escolars han publicat als seus blocs i, un cop més, em sento una aliena. No perquè no domini les TIC -estaria més a prop de la veritat dir que elles em dominen a mi...- ni perquè no les utilitzi més enllà de l'absolutament imprescindible, sinó perquè llegint les vostres entrades me n'adono que vivim a móns diferents.
Em sento com el geni del fred de la mítica "Cold Song" del King Arthur de Henry Purcell. Aquí en teniu la versió més reeixida al meu paper (més i tot que la d'Andreas Scholl, amb tots els meus respectes i admiració, molt més canònica i avorrida). Klaus Nomi em sembla un autèntic geni de l'emoció, a més d'un contratenor excel·lent!!! Em té absolutament entusiasmada.


Em sento com un aliè perquè jo vinc d'una escola on la dotació informàtica és molt pobre. No hi ha PDI a totes les aules ni d'un bon tros, molt poques tenen ordinadors pels alumnes i els exactament quinze portàtils de que gaudim estan repartits entre la sala de professors, les aules sense PDI i les aules externes (el Centre Penitenciari de Menorca, Es Castell, Sant Lluís i Alaior). Si a tot això hi afegim que molts dels nostres alumnes no tenen o no saben utilitzar un ordinador, comprendreu que una cosa aparentment tan senzilla com montar un curs semipresencial al Moodle em sembli una utopia. Imagineu-vos totes les "virgueries" que us han ensenyat a fer durant al curs i de les quals parleu en els vostres blocs, encara que no sempre de manera entusiasta...
Per a que us feu una idea, us diré que vinc d'un centre a on només hi ha un quarto de bany compartit per a professors i alumnes al bell mig del pati i que, per anar "a fer un riuet" els dies que plou, així com per accedir a les aules, ens hem d'emportar el paraigües!

Per altra banda, no veig perquè hem de rebre tanta formació en TIC/TAC i no en altres aspectes bàsics de l'ensenyament com: l'oratòria, que és la base d'una bona comunicació interpersonal; psicologia, empatia i control de conductes agressives, útils tant per tractar amb els alumnes i llurs famílies com amb els nostres propis companys; aprofondiments sobre les nostres matèries per poc innovadores que siguin; com crear material propi i específic pels nostres alumnes en lloc de afusellar-lo per Internet (ens hem convertit i estem convertint a la joventut actual en els reis del "retalla i enganxa", els educadors mai no havíem sigut tan poc originals); com desenvolupar la nostra creativitat personal, utilíssima en qualsevol ocasió; com crear ponts amb d'altres matèries per tal que els alumnes vegin la cultura com quelcom de global i totalitzador, i no com un seguit d'informacions inconnexes i capricioses, etc. Fins i tot trobo a faltar la formació en anglès dintre dels propis centres, donat que d'aquí a uns anys serà obligatori per a tothom tenir el B2...
Poca cultura i molta tonteria, en definitiva. Molt de flipar mirant un martell i poca reflexió sobre amb quin quadre magnífic podríem abellir les nostres aules, cases o vides. No ho trobeu?

miércoles, 13 de marzo de 2013

Excuses (barates) per a no llegir



Primera possibilitat:
-Profe, profe, no me he leído el libro de lectura.
-¿Por qué?
-Porque no tengo dinero pa' comprarlo.
-Pues hazte socio de la biblioteca.
-No sé dónde está.
-Ven aquí que te lo explique, rico...

Segona possibilitat:
-Profe, profe, no me he leído el libro de lectura.
-¿Por qué?
-Porque no tengo dinero pa' comprarlo.
-Que te lo preste un amigo...
-¡Mis amigos no leen!
-Pues cambia de amistades.

Tercera possibilitat:
-Profe, profe, no me he leído el libro de lectura.
-¿Por qué?
-Porque no tengo dinero pa' comprarlo.
-A ver qué móvil tan chulo tienes...

Quarta possibilitat:
-Profe, profe, no me he leído el libro de lectura.
-¿Por qué?
-Porque no tengo tiempo para leerlo.
-¿Cuántas horas pasas a la semana actualizando tu Facebook?
-¡Uf, profe, un montón!
-Pues bórrate y verás como encuentras tiempo para leer el libro de lectura.
-Ej que, ej que...

(Estimats tutors del curs de Funció Directiva de Centres Escolars, perdoneu que aquesta entrada estigui -gairebé tota- escrita en castellà però és que el castellà, a més a més de ser "la lengua del Imperio", és la llengua en la qual parlo amb els meus alumnes, donat que sóc llur professora de Llengua castellana y literatura.)

Si us ha agradat aquesta entrada, "repengeu-la" al vostre Facebook, si us plau: jo no en tinc!!!

"En el país de los ciegos, el tuerto es el rey"

Que per què dic això? Doncs perquè és el que vaig pensar quan, al poc temps de viure a Menorca, ja se m'oferien certes responsabilitats professionals que, en un lloc amb més competència, serien impensables d'adquirir tan a de veres.

És fàcil destacar en una illa petita. Per a que us en feu una idea, posaré dos exemples.
El primer: avui matí -encara estic traumatitzada!- m'han demanat el meu primer autògraf. Sí, sí, no rigueu, que és veritat!! Una alumna del meu actual company de Castellà m'ha demanat que li signés el seu exemplar del llibre de text que vaig publicar fa un mes i que ells fan servir a classe. Diu que el principal interessat en tenir un autògraf meu és el seu fill, un nen encantador que la va acompanyar a matricular-se del segon quadrimestre i que no he tornar a veure mai més (estic disposada a jurar-ho). Omar li va dir a sa mare que li feia il·lusió perquè "No havia conegut mai cap escriptor" i que el vol per ensenyar-lo als seus companys d'escola, és a dir, per fardar una mica. M'ha fet tanta vergonya que crec que encara em dura la rojor...
Segon exemple: mai, des que em vaig apuntar a la coral del meu institut, el Montserrat de Barcelona, mai -repeteixo- no he cobrat un duro per cantar, malgrat els anys que fa que canto i les vegades que m'he exhibit, fins i tot com a solista. Ho dic per a que entengueu que ni sóc una professional ni ho faig excepcionalment bé. En aquests moments no sóc més que una alumna avançada, però així i tot de tant en tant trobo qualcú que em coneix per les meves actuacions amb el cor de gospel de Sant Lluís o per les gales benèfiques en les que he participat o perquè em va sentir a una audició on també hi sortia qualque conegut.


Tot això és molt afalagador, però alhora una mica -només una mica- frustant. Quines possibilitats tindria de canviar de trajectòria professional a un lloc així? I si ara m'agafés per dedicar-me a la ràdio o al doblatge, que són dues activitats que m'"estiren" molt i que crec que podria fer decentment? I si volgués emprendre una nova carrera com a guionista, bloguera professional o periodista? Ja us ho diré jo: potser me'n sortiria, però sense cobrar ni un duro mai de la vida i, per tant, sense poder-m'hi dedicar de debò.
Arribats a aquest punt, vull que quedi clar que no tinc cap intenció d'anar-me'n de Menorca. Viure aquí és el que he volgut tota la vida, el somni daurat de la meva infantesa errant, però necessito donar sortida a les meves inquietuds de tant en tant, canalitzar la meva creativitat desbocada, treure a passejar "la loca de la casa", com l'anomenava santa Teresa de Ávila.
No vull acabar aquesta entrada tan esbojarrada sense pegar un crit en el desert: Almodóvar, contracta'm, si us plau!!!

Les paelles i la literatura universal

Com que cada mes hem de publicar una entrada que parli de les nostres tasques dins l'equip directiu en particular i a l'escola en general, aquí teniu el relat de les meves darreres "endemeses".

La tasca més avorrida, feixuga i desmotivadora per a mi que he de fer durant el mes d'abril és participar en l'organització del dia de les paelles. "Què és això?", us preguntareu. "I què té de mal? Sembla divertit!" I de fet ho és... quan ja hi ets. Però durant tota la fase prèvia em fa molta mandra. Només de sentir la paraula "serpentí", que és una paraula que només sento en aquest context, ja se'm posen els cabells drets!!! A més, em sap greu dedicar un diumenge a les activitats extraescolars quan el que m'agradaria de debó és estar amb la meva família.

Aquí teniu gairebé tots els profes de l'any passat, atapaïnt-nos de paella dolentíssima. A veure si endevideu qui sóc jo!

Per a la vostra informació, us diré que el dia de les paelles va néixer fa uns anys com a un acte reivindicatiu que pretenia movilitzar la major quantitat d'alumnes possible per tal de demostrar a les institucions -i a la societat menorquina en general- que som molts i tots junts podem fer força. Avui en dia, aquesta vessant reivindicativa s'ha perdut bastant, al meu parer, i ha quedat en una festa més. Es tracta de que els alumnes s'organitzin per grups i cadascun prepari una paella mentre els fillets s'entretenen amb l'animació. Enguany sembla ser que vindrà un pallasso. Després dinem tots junts i, en acabar, hi sol haver qualque actuació musical per poder ballar una mica (el repertori sol ser tipus Coyote Dax, ho dic per a que us en feu una idea...). Tot això s'organitza al Recinte Firal de Es Mercadal, que l'Ajuntament ens cedeix gratuïtament, per quedar a mig camí del CEPA Joan Mir i Mir de Maó i el CEPA Ciutadella, que juntament amb la nostra associació d'alumnes, són les tres entitats organitzadores.

Per altra banda, també estic molt ocupada preparant material de repàs pels meus alumnes de Literatura Universal, que s'examinen de les Proves d'Accés a la UIB per a Majors de 25 Anys d'aquí a un meset. Només són vuit, però tan agradosos, simpàtics i divertits que els trobaré a faltar. Enguany ens ho hem passat fantàsticament bé llegint La Odisea, Edipo rey, el Decamerón, el Tirant lo Blanc, el Quijote, Hamlet, Las flores del mal, Frankenstein, el Réquiem d'Anna Akhmátova i La metamorfosis de Kafka. Malgrat el temari sigui bastant depriment -sobretot els quatre darreres lectures-, hem rigut "como si no hubiera un mañana"!

miércoles, 6 de marzo de 2013

Idees per a que tot rutlli

Durant els vuit anys de vaig viure a Barcelona de joveneta, em vaig quedar amb vàries expressions que no utilitzo gaire sovint -només quan parlo amb catalans "de debò"-, però que m'encanten pel seu so o pel que signifiquen. En el cas del verb "rutllar", em fa molta gràcia com sona i alhora també m'agrada el que significa. Em tranquilitza pensar que quelcom "rutlla"; em recorda el so que fa una màquina amb el engranatges ben oliats i funcionant a ple rendiment!
Espanya, els Païssos Catalans en general i Menorca en concret... no rutllen. No rutllen gens. I, al meu parer, això no és només culpa dels polítics ni dels banquers -repeteixo: NO NOMÉS, encara que d'ells també ho sigui, és clar que sí-, sinó de tots nosaltes i de la nostra mentalitat que, amb sinceritat, fa una mica de fàstic. Assumim la nostra part de culpa, si us plau!

 
Aquestes són algunes idees per a que tot torni a rutllar:
1) Prou de remugar com en Beppe Grillo! "A lo hecho, pecho" i passem endavant, que "Lo pasado, pasado está".
2) Prou de donar la culpa de tot als altres, encara que ells també en tinguin i potser més que nosaltres. Jo no puc aclarir el que han fet els altres, però sí millorar el que faig jo.
3) Prou de pagar factures "en negre" a l'electricista, el fontaner, el mecànic..., encara que així ens surtin més bé de preu. Penseu que, encara que a gran escala, això és exactament el que fan aquells a qui tant critiqueu.
4) Empadroneu-vos a on viviu, poseu al vostre nom els vehicles que utilitzeu i no cobreu beques, pensions o ajuts basats en pressuposts falsos, per més que us convingui.
5) Si teniu una empresa, regularitzeu els vostres empleats escrupulosament. No feu el que no voldríeu que us fessin a vosaltres.
6) No feu crítiques negatives, sinó constructives. No plantegeu un problema si no en teniu la solució.
7) Denuncieu tot el que calgui, que això forma part de la vida cívica d'una comunitat i no passa res per ser un "acusica" o un "soplón"
8) I, per acabar, sigueu coherents! No feu res que ningú -ni vosaltres mateixos- us pugui retreure. Només així tindreu autoritat moral per parlar (malament) dels altres.