Em sap greu no haver-ne fet mai cap, no ho havia entès, però procuraré "arreglar-ho" ara.
Intentaré ser breu, clara i sintètica:
1. El mòdul de GestibWeb per a directors em va semblar molt pesat malgrat la disponibilitat de la seva tutora, Cristina Guillem, que és realment amable i feinera. No crec que hi hagi cap director de les Illes Balears que sàpiga fer toootes les coses que se'ns demanaven al mòdul. De fet, i basant-me en la meva experiència personal, crec que la major part les deixen alegrament en mans del personal d'Administració i dels pobres secretaris com jo, que també tocam molta paperassa. Per altra banda, la major part de les activitats es referien a centres de Primària i Secundària ordinaris i, per tant, no tenen aplicació pràctica dins el submón de l'ensenyament de persones adultes, que és on jo treballo.
2. El mòdul d'ECOIB ja l'havia fet prèviament com a secretària del meu centre i, per tant, no vaig haver de repetir-lo.
3. Els blocs de Normativa Aplicada i Desenvolupament Curricular m'han semblat prou oberts i creatius per treure'n profit malgrat la meva "especificitat". No puc dir el mateix -malgrat la disponibilitat del tutor, que és un encant!- del que es refereix a les Proves d'Avaluació de Diagnòstic, doncs no només no té res a veure amb la meva realitat, sinó que a més a més m'ha suposat molta més feina que als de Primària i Secundària, que ja ho tenen per mà.
Voldria acabar amb dues reivindicacions:
La primera, que NO ens doneu tanta feina... que, com diem a Menorca, 'nam tots de cul de bòtil!
I la segona, que així com "Teruel también existe", també existeixen les escoles d'adults, els conservatoris, les EOIs, les escoles d'arts, etc. És a dir, els anomenats centres d'educació especial, que també s'han de dirigir amb formació i bon criteri. Com ès que no hi ha cap activitat adreçada a nosaltres?
Què és "Julieta Calatrava i Romeu Riudavets"? Doncs un projecte competencial que estem elaborant amb els alumnes de 4t. d'ESPA presencial tant a Castellà com a Català. Es tracta de fer una pel·liculeta -remotament inspirada en el Romeu i Julieta de Shakespeare- que ens serveixi per reflexionar sobre el bilingüisme i tots els possibles "malentesos" que genera. Aquests és l'argument de les primeres escenes que hem enregistrat:
Julieta Calatrava
i Romeu Riudavets
ESCENA
Nº 1. Presentación de la familia Calatrava
1)Actores: Manoli
(mamá Calatrava), Manuel (papá Calatrava), Azahara (Julieta), Pedro (el yerno
ideal) y ¿Andrés? (el hermano pequeño).
2)Escenario: la
cocina del CEPA/de la casa de los Calatrava.
3)Temas: presentación de la
familia (padre machista y controlador de Julieta, madre sufridora y novelera,
Julieta soñadora e inocente, hermano pequeño siempre en las nubes) y de sus
circunstancias (padre en paro, madre ama de casa, Julieta empollona, hermano
pequeño “nini”). ¿Por qué y desde cuándo viven en Ses Tanques del Carme? ¿Qué
les parece el barrio? Todo ello en un contexto cotidiano; por ejemplo, durante
la cena. En un segundo tiempo llega Pedro, el yerno ideal, y los padres hacen
de casamenteros.
ESCENA
Nº 2. Romeu deja a Yoli
1)Actores: Yoli
(la mala) y Romeu.
2)Escenario: ella
está fumando sentada en un banco del patio/parque y él se le añade. A
continuación, la abandona.
3)Objetivo:
presentar ambas personalidades en contraste. Romeu es un buen chico, ni él
mismo sabe por qué empezó a salir a Yoli, que es una macarra. A Yoli le sienta
fatal que Romeu la abandone y promete venganza, sobre todo porque es un duro
golpe para su orgullo.
ESCENA
Nº 3. Entra en escena la amante de papá Calatrava
1)Actores: todos
los de la escena 1 más Deniza (ex compañera de trabajo y amante de Manuel, muy
coqueta e insinuante) y Guedi (la vecina cotilla).
2)Escenario: la
cocina.
3)Argumento:
Julieta y Pedro salen (Julieta de mala gana y Pedro encantado). Manuel insiste
en que Andrés les haga de carabina. En cuanto salen aparece Deniza de visita y
se lo lleva con alguna excusa. Manoli no dice nada, pero en cuanto desaparecen
se tira de los pelos y monologa sobre sus desgracias con una sartén. En ese
momento, llega la vecina Guedi para presentarse y, ya de paso, enterarse de
todo. La consuela hipócritamente.
ESCENA
Nº 4. Confabulación de los malos
1)Actores:
Yoli, Miquel (hermano mayor de Yoli), Guedi (la vecina cotilla, que está casado
con él) y Óscar (un amigo secretamente enamorado de Yoli).
2)Escenario: el
mismo banco del parque de la escena 2.
3)Argumento: Yoli
llora de rabia. Miquel, Guedi y Óscar pasan por casualidad (van a ver un
partido de fútbol en el bar del barrio, que es nuestra aula) y le preguntan qué
le pasa. Yoli lo cuenta. Miquel y Guedi se indignan, y prometen ayudarla en su
venganza. Óscar, mientras tanto, la mira con ojos de cordero degollado e
intenta arrimarse a ella lo más posible fingiendo consolarla.
ESCENA
nº 5. Julieta y Pedro llegan al bar del barrio
2)Escenario:
nuestra aula/el bar del barrio. La PDI puede servir de pantalla. Buscad un
fragmento de un Madrid-Barça en YouTube para proyectar en bajito mientras se
desarrolla el diálogo.
3)Argumento:
Todos menos Pedro y Julieta siguen el partido animadamente. La mitad castellanoparlante
es del Madrid y los demás, del Barça. Cada uno habla en su lengua. Tiene que
quedar claro por el diálogo quién es el líder de cada bando y lo mal que os
lleváis entre vosotros. Al llegar Pedro y Julieta se hace el silencio. Pedro la
presenta, suscitando reacciones encontradas; las chicas fingen ignorarla y los
chicos la repasan de arriba abajo. Llegan los malos con ganas de armarla. Yoli
empuja a Julieta sin querer, pero se niega a disculparse. Pedro se lo echa en
cara. Yoli y los malos empiezan a ponerse agresivos. Julieta coge a Pedro del
brazo y lo obliga a marcharse.
Ahir vàrem fer la primera tanda de enregistraments i la veritat és que vàrem riure molt... però molt i molt!
La mamà Calatrava es va prendre el seu paper molt seriosament i volia atossinar el seu marit infidel amb una amassadora. Julieta era somniadora i estudiosa, tal com demanava el paper, però alhora va saber evidenciar que ja no podia suportar més les imposicions de la seva mare, com la d'un possible nòvio. El germà petit es va mostrar realment "petit", distret i adorable.
L'escena on Romeu deixa Yoli sense donar-li gaires explicacions i ella intueix que hi ha una altra també va funcionar beníssim. Ambdós es van prendre llur papers a la valenta, així com els dolents que envoltaren Yoli de seguida per consolar-la.
Ara hauríem de pensar noves escenes (com es varen conèixer i enamorar els protagonistes, les reaccions que suscita entre la família catalanoparlant que llur fill surti amb una noia d'ascendència andalusa, etc.) i millorar la qualitat audiovisual de les ja existents. Per sort, un dels nostres alumnes -el papà Calatrava- s'hi dedica professionalment i sap com fer-ho perquè nosaltres, el meu company de Català Jaume i jo, no som precisament uns experts en TIC!
Quan estigui tota muntada ja miraré de penjar l'enllaç en aquest bloc. Mentre, us deixo amb una escena del Don Juan de Zorrilla interpretada per Concha Velasco i el gran Paco Rabal que fa posar els pèls de punta.
Ja fa sis cursos i mig que hi sóc. Potser ha arribar el moment de fer una mica de balanç i elaborar un petit llistat de conclusions.
Al CEPA Joan Mir i Mir, és a dir, a l'Escola d'Adults de Maó, hi he après:
1) Que els adults són uns alumnes superexigents! Penseu que molt d'ells fan feina i han de canviar llur torns de treball per assistir a les nostres classes. O tenen família i s'han de "cercar la vida" -com jo mateixa!- per deixar els nens amb els avis, una cangur, una amiga ben disposada... A més, després d'una dura jornada consagrada a totes aquestes cosetes no els pots avorrir amb els manuals de la ESO (que no s'adapten gens al currículum de l'ensenyament per a persones adultes), ni anar a pas de tortuga perquè se t'adormen, ni impartir continguts descontextualitzats i estèrils, ni plantejar activitats que ells ja podrien fer tots solets a ca seva quan els vingui bé sense necessitat de prendre's la molèstia de venir a escola, ni intentar prendre'ls el pèl amb classes improvisades...
2) Que, si en un institut el curs a evitar és el 2n. de la ESO, a una escola d'adults el "pitjor" és 4t. d'ESPA. Per què? Doncs perquè és el més nombrós amb diferència i sobretot perquè recull els alumnes més joves. Un CEPA no és el paradís dels docents, exempt de problemes de comportament i disciplina! S'ha de tenir present que als CEPAs no només hi ha adults pròpiament dits, assenyats, motivats i agraïts, sinó una enorme -i creixent- quantitat de rebotats dels instituts. Alumnes de DIVER, PIE, garantia social, PQPI, expulsats de vàries menes i condicions i, encara que la llei diu que en una escola d'adults no n'hi hauria d'haver (a on van després dels 18 anys?, s'evaporen?), ANEEs i NESEs amb tot tipus de necessitats i mancances que gairebé no podem ni sabem atendre.
3) Que la principal riquesa i alhora la principal dificultat dels ensenyants que treballem a les escoles d'adults a l'hora de muntar una classe és la heterogeneitat de l'alumnat. En un mateix grup-classe t'hi trobes: gent gran que ve per gust i com a prova de superació personal (punt fort: llur comportament absolutament ideal, punts dèbils: mancances de base, poca traça amb l'ordinador i memòria de peix vermell), adults a l'atur (punt fort: llur motivació, punt dèbil: llur autoestima sol ser molt baixa), adults amb problemes mentals, de drogues i/o amb l'alcohol (punt fort: som quelcom de semblant a llur última oportunitat de rehabilitar-se, punt dèbil: de vegades no tenen el cap prou al seu lloc i els costa molt seguir el ritme dels altres), ex alumnes nostres del CPM (Centre Penitenciari de Maó, és a dir, ex presidiaris a on s'ajunten tots els problemes anteriorment esmentats), jovenets rebotats dels IES (punt fort: un canvi d'aires sempre cau bé, punt dèbil: de vegades els costa canviar de xip), etc.
Un altre dia us en contaré les infinites bondats d'elaborar material propi, especialment elaborats per a ells...
Em sembla que la darrera vegada que vaig actualitzar el meu bloc us vaig prometre que parlaria de com vaig arribar a ser secretària del meu centre.
L'imatge adjunta us hauria de servir de "pista"... Sí, senyor! Ho heu endevinat! Sou molt llestos! Vaig fer-me secretària del meu centre principalment -encara que no només per això, és clar- pels meus fills, per poder tenir un horari una mica més adaptat a llurs necessitats. Els meus fills són dos, na Nina i n'Ernest, i bastant petits. Anys enrera, treballar en un CEPA volia dir treballar de 18:00 a 22:00 tots els dies, a la qual cosa hi hem d'afegir les hores de reunió i les complementàries de tota mena. A mi, personalment, no només no em molesta haver de fer feina per les tardes, sinó que a més a més m'agrada, però no em permetia veure-los tant com m'hauria agradat ni contribuir a llur educació en la mesura que jo volia. Amb el meu horari actual no faig res més que anar i tornar de l'Escola, doncs treballo quatre matins i tres tardes, però els veig molt més sovint i em permet fer un munt d'activitats amb ells.
Apart dels fills, he de dir que tampoc no em pesa ser secretària. Hi ha tasques de Secretaria que fins i tot m'agraden molt: dur els comptes de l'Escola (malgrat no ser de Matemàtiques!), presidir qualque reunió (parlar en públic no m'apura gens: el meu marit diu que tinc "molt de morro") i l'organització general del centre (sóc superquadriculada de natural). El més avorrit és, sens dubte, barrallar-me amb el Gestib i matricular als alumnes. Enyoro donar classes més sovint, però no es pot tenir tot a la vida.
Per acabar, us penjo un altre enllaç de YouTube on hi apareixo cantant. No té gaire a veure amb la meva vida professional, ja m'agradaria, però crec que tenir aficions és important per a sentir-se realitzat i a gust. Malgrat el cruiximent de dur casa, feina i família, jo sempre tinc un remanent de forces (poques) per a donar la barrina al personal amb les meves àries i cançons.
La darrera -i primera!- vegada que vaig entrar al meu blog vaig deixar escrit que qualque dia us explicaria com em vaig fer professora i, alguns anys deprés, fins i tot secretària.
Doncs, pel que fa al primer cas, va ser gairebé per casualitat. Quan vaig inscriu-re'm a Filología Hispánica a la Universidad Complutense de Madrid, el meu darrer pensament era convertir-me en professora. A mi el que m'agradava era el món editorial: fer de lectora, editar als meus autors preferits, traduir-los del català o l'italià... El somni d'una rata de biblioteca aferrissada com jo!!!
Heus ací la vostra blogger, devorant qualque "toxto" dels que a ella li agraden
Fet i fet, vaig treballar com a correctora de proves i revisora de traduccions durant un any i mig, fins que em vaig convèncer que la complicada vida de l'autònom no fa per a mi: de vegades tens molt feina i d'altres no en tens gens, et paguen quan volen i el que volen, les tarifes no estan proporcionades a la dificultat de la tasca -no hi ha res més fàcil de corregir/traduir que un llibre de matemàtiques, però l'endocrinologia és el pitjor que hi ha...!-, les taxes que s'han de pagar em semblen excessives pel poc que s'hi guanya, no tens cobertura metge a no ser que te la pagis tu o et col·legiïs, etc. En resum, que no em va agradar GENS.
I en canvi... No sé què es fa a les altres universitats del país, però a la Complutense ens obligaven a donar una classe de tant en tant, i precisament això va ser el que em va orientar cap a l'ensenyament. La meva primera experiència en aquest sentit va ser una exposició oral sobre l'únic fragment conservat del "Cantar de la campana de Huesca". L'exposició hauria d'haver durat entre un quart i mitja hora, però jo em vaig enrollar durant tota la classe. Malgrat això, ni el professor em va dir que callés, ni ningú no se'n va anar -cosa bastant freqüent quan una classe no agradava, al cap i a la fi erem més de cent- i fins i tot m'atreviria a dir que el meu públic gairebé ni respirava de tant bé que em va sortir... I és que explicar contes és una cosa que m'encanta i la història de "Ramiro II el Monje, rey a su pesar" és d'allò més truculenta!
En acabar vaig rebre moltes felicitacions, però la millor va ser el comentari que va fer el nòvio d'una amiga meva, el Valen, que només havia vingut per acompanyar-la, però ni estava matriculat a la universitat ni crec que hagués acabat al institut. Aquest xicot va dir textualment: "Lo hace tan bien y es tan agradable que la habría escuchado aunque hubiera hablado sobre la mili, que es el tema que más odio en la vida", doncs en aquell temps tenia problemes amb la llei per haver-se declarat insubmís. Us pot semblar una bestiesa, però aquest "piropo" inocent em va arribar al cor i va obrir la porta al convenciment que l'ensenyament podria ser el meu camí.
I ara, me'n vaig a fer el dinar, que ja és hora. El com i el perquè em vaig fer secretària us l'hauré d'explicar en un altre moment. Ara per ara, si us voleu entretenir, aquí us deixo un enllaç per a que conegueu una altra de les meves aficions, el cant líric:
Això només és la darrera mostra. Hi ha més vídeos penjants al meu canal, anomenat "¡Viva la música!".
Fins a la propera ocasió
Encara que la iniciativa de crear aquest blog parteix del Curs de Funció Directiva que estic fent actualment, he de confesar que ja feia temps que m'estirava l'idea d'obrir-ne un.
En primer lloc, em presentaré. Em dic Ana Gomila Domènech i sóc menorquina, de Maó. Treballo com a professora de secundària al CEPA Joan Mir i Mir -que tothom coneix com a Escola d'Adults!- de la meva ciutat. La meva especialitat és la llengua i literatura castellanes, encara que també imparteixo Literatura Universal als nostres alumnes d'Accés a la UIB per a Majors de 25 Anys. A més a més, des de fa un parell d'anys també sóc la secretària de la meva escola.
En quant al motiu pel qual vaig començar aquesta formació... bé, de moment estic més que "superada" pel fet de ser secretària, però m'estim més fer aquest curs pel que pugui passar en un futur (remot).
A més, m'encanta fer cursos, però com que tenc dos fillets petits que em donen molta feina -i també moltes alegries, és clar!- només puc fer cursos a distància, que em permetin treballar des de casa meva en els meus escassos moments lliures.
Un altre dia ja us explicaré com vaig arribar al món de l'ensenyament i perquè vaig acceptar entrar dins l'equip directiu del meu estimat centre. Ara el deure em reclama!
