Traducción

lunes, 28 de enero de 2013

Bloc 9. Fase presencial


En conjunt, m'ha agradat molt. Per què? Doncs principalment perquè els ponents estaven ben escollits: tots eren gent senzilla, agradable, simpàtica i que predicava amb l'exemple, és a dir, que eren bon comunicadors orals ells mateixos. No sé vosaltres, però jo estic farta d'anar a cursets de Moodle, TIC o PDI -"¿Qué he hecho yo para merecer esto?"- on el ponent s'enganxa continuament amb les noves tecnologies i necessita dels amorosos serveis d'un assistent (també anomenat "clicador") dels quals nosaltres no gaudim a les nostres classes, quan ens exposem a fer el ridícul més horrorós continuament perquè se'ns ha oblidat encendre no-sé-què o apagar no-sé-quantos.
He dit que els ponents de la fase presencial eren tots bons comunicadors, sí, però no en el mateix grau ni de la mateixa manera. El premi d'excel·lència l'atorgaria sense dubtar-ho ni un moment a Carme Boqué: el seu PowerPoint era el millor, no es va seure ni un segon, va mantenir el to de veu amunt -encara que, per a mi, li mancava qualque silenci- i ens va fer participar sovint perquè no ens adormissim i ens arribés millor el seu missatge.
Serafín Antúnez manté l'atenció del seu auditori a base de cops d'ironia subterrània, la qual cosa està molt bé, però a la llarga potser és una mica limitada. L'inspector em va semblar molt simpàtic, però -i perdoni'm la sinceritat- és tan napoleònic com tot allò que critica, doncs la seva classe magistral es podria haver fet tranquil·lament ben igual en un descans de la batalla de Austerlitz. Per acabar, els tres integrants de la taula rodona varen ser molt agradables i planers tot explicant-nos llur experiències com a directors novells (conclusió: "En todas partes se cuecen habas").
També m'ha agradat molt conèixer els companys -Pilar, Raquel, Tomeu, Marga, Jero, Marta, Carme, Joan Mateu... una abraçada!- i tenir l'oportunitat de comparar experiències amb ells personalment.

Única "pega" de la fase presencial -em sap greu, però malgrat l'amabilitat dels tutors ho he de denunciar-: que els menorquins, eivissencs i formenterers ens l'haguem hagut de financiar íntegrament de la nostra butxaca. Mentre als mallorquins només els ha costat un dinar i la benzina per desplaçar-se, nosaltres ens hem hagut de pagar un billet d'avió i/o de vaixell, almenys una nit d'hotel, uns quants desplaçaments en taxi i tots els àpats corresponents. Per molt que ho sabés des del primer moment, em segueix semblant injust.
L'any que ve, si es torna a fer aquest curs, crec s'hauria de organitzar la fase presencial per videoconferència a través de la UIB -que és una opció avorridíssima, ja ho sé, però molt més equitativa- o que la Conselleria assumeixi part de les despeses dels "perifèrics". I això per no parlar de tot el que hem hagut d'organitzar a ca nostra... (En el meu cas concret, per exemple, encara que potser no ho hauria de dir aquí, el meu home ha hagut de renunciar a un dia de feina amb la disminució de sou que això comporta per poder tenir cura dels nostres fills i hem hagut de pagar unes quantes hores de més a la cangur.)
NO HI HA DRET!!! Ja està, ja ho he dit. Em sento millor...

I per acabar amb una "nota" positiva, una mica de música! Ara que estan tan de moda Les misérables, aquí teniu la meva -no gaire reeixida- versió de la cançó d'Éponine:


1 comentario:

  1. Sóc de la mateixa opinió que tu. Ja que les molèsties que ocasionen no les podem evitar, al menys el finançament íntegre dels desplaçaments forçosos entre illes -i l'allotjament i les dietes, és clar- hauria de córrer íntegrament per compte de la Conselleria.

    ResponderEliminar