I he de dir que m'ha agradat bastant. Les activitats eren fàcils, creatives i enfocades a la pràctica, que és el que a mi m'agrada. A més, el tutor és amabilíssim, té sentit de l'humor i sap adaptar-se a diferents realitats. Per altra banda, el fet de no tenir una data de lliurament concreta per a cada activitat, sinó només una general per a les quatre, em "motiva" molt més que haver de lliurar un seguit de miniactivitats automàtiques i de ciència-ficció cada dos dies, que em sembla esgotador.
Pel que fa a Mercè Rodoreda, òbviament no té res a veure amb el mòdul de convivència, però ja fa temps que volia parlar d'ella. Per què? Doncs perquè pel que m'han comentat alguns lectors desconeguts; de tant dissertar sobre el meu estimadíssim Purcell i penjar videos perpetrant àries d'òpera, la gent es pensa que sóc professora de Música -que potser m'agradaria, no dic pas que no- i no de Castellà. També és veritat que parlar de Mercè Rodoreda no m'ajudarà pas a convèncer ningú que en realitat sóc profe de Castellà, doncs el món està tan absurdament compartimentat que fins i tot el fet que ella sigui la meva escriptora preferida ja "sona" estrany.
Com ja he explicat en una altra entrada, quan era una adolescent amb grans vivia a Barcelona, concretament al barri de Vallcarca. M'agradava viure a Barcelona perquè, malgrat ser una gran ciutat, encara té indrets a on et sembla d'estar a un poble. La meva Barcelona tenia un límits molt concrets: la meva casa, la peixeteria i el forn del barri, el nostre súper, la meva escola de ballet, els autobusos que agafava per alleugerir-me la pujada des del institut, el viaducte de Vallcarca, el Putxet, la Muntanya Pelada, la plaça Lesseps, el cinema Verdi, Abacus, El Corte Inglés de plaça Catalunya, la llibreria Catalònia, el carrer Craywinckel, el Tramvia Blau... i el barri de Gràcia, a on anava a passejar sovint -ai, les sabateries de Travessera de Gràcia!-. Encara recordo la flaire dels melindros amb xocolata desfeta que em prenia en una "granja" d'a prop de la plaça Rius i Taulet!
Els dissabtes matí solia anar a nedar al Club Esportiu Catalunya amb una amiga atravessant el parc Güell per una drecera que, si no recordo malament, partia des d'un carreró insignificant que talla Torrent del Remei, s'enfilava per un dels turons que conformen el parc i hi arribava pel darrera, just al damunt de la columnata que surt a la versió filmada de La plaça del Diamant. Així, cada dissabte "descubria" el famós parc Güell des d'una perspectiva corprenedora i inèdita.
Però encara més que el parc Güell, que és molt bonic, sí, però ja està molt "suat" -com deia Joan Sales, autor de Incerta glòria, una altra novel·la apassionant i irregular de les que a mi m'agraden-, m'impressionaven les "torres" que trobàvem de camí: sobretot per l'elegància de llur arquitectura decadent, la dignitat amb que les mantenien llurs propietaris, l'olor de gessamí que brollava de llurs jardins, les alegres rajoles de coloraines amb que estaven decorades i la pau tenyida d'enyorança que s'hi respirava. Jo no sol enyorar el que he viscut, sinó allò que em manca per viure. Observant aquelles torres, imaginant la vida petita que hi bullia a dins, sentia una enyorança enorme, d'aquelles que gairebé fan mal.
Mercè Rodoreda, sobretot a Aloma, La plaça del Diamant, Mirall trencat i a alguns dels seus magnífics contes -coneixeu "En veu baixa"? Cada cop que el llegeixo em revento de plorar- m'obria una porteta vella i escrostonada, un espirall des d'on observar el que passava en aquelles "torres" i, com sempre he sigut tan xafardera, m'agradava d'allò més. De fet, no només m'agradava, sinó que a sobre m'hi reconeixia, m'hi identificava, em convertia en un d'ells: en la fleuma d'Aloma, en la somniadora Colometa, en la Maria que es suicida llançant-se daltabaix d'un terrat i queda clavada en una branca de llorer a Mirall trencat.
