Perdoneu que hagi trigat a donar senyals de vida després de sant Jordi; enguany ha sigut més estressant i ple d'activitats que mai, vaig quedar gairebé en coma. Sort que ha tornat l'hivern a recordar-nos que no tot a la vida ha de ser gatzara, que el curs de funció directiva que em va portar a obrir aquest bloc està a punt d'acabar i que encara he de lliurar el projecte de direcció.El tinc començat, sí, però em fa mandra. En primer lloc perquè en el meu cas és prematur i innecesari, ja que només sóc secretària i a la nostra directora encara li queden anys per endavant. I en segon lloc perquè, quan haig de redactar un document acadèmic -encara que sigui fictici-, mai sé per on tirar: el faig més aviat avorrit, poc innovador i que sembli fotocopiat d'un altre, ple de terminologia oficialista (tipus "el grau d'assoliment de les competències bàsiques bla-bla-bla", "el Pla TIC bla-bla-bla", "el bon ambient entre els membres del claustre bla-bla-bla"...) per tal de no córrer el risc que me'l rebotin? O em desfogo posant-hi el que em doni la gana i en la mesura que em sembli convenient? A les oposicions m'hi vaig jugar el tot pel tot i va ser un exitàs: vaig quedar la segona de la meva promoció malgrat visqués en un altre país i no tingués la més petita idea de com funcionava el sistema. Però també és veritat que vaig estar a punt de suspendre la fase de pràctiques per ser massa sincera en parlar dels little monsters que m'havien assignat aquell any (el inspector sostenia que un nen que traficava als lavabos del centre, tenia un pare alcoholitzat que pegava tota la família i sempre seguit provocava baralles al pati només era un nen "amb necessitats educatives especials", pobret meu).
No sé què fer! M'ajudeu?
P.S.: Ja sé que el títol d'aquesta entrada no té gaire a veure amb el contingut, però he de confessar que tenia ganes d'utilitzar aquesta expressió. Endevineu a qui dels esmentats aquí hauria volgut dedicar-la?
