Traducción

Mostrando entradas con la etiqueta incerta glòria. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta incerta glòria. Mostrar todas las entradas

lunes, 15 de junio de 2015

Fea con avaricia


La fantasmagórica Belchite
VIERNES 12.- Escribo este artículo desde la melancolía que me produce encontrarme en un lugar al que sólo querría acudir en contadas ocasiones –para dar a luz a mis hijos o conocer a los de los demás- y no donde debería estar en estos momentos: en mi casa, preparando la maleta para viajar a Barcelona con el fin de acudir a una representación de Incerta glòria, la adaptación teatral de una de mis novelas favoritas.
            Incerta glòria, cuyo título está tomado de una evocadora cita de Shakespeare, es la opera magna y casi única de Joan Sales, el simpatiquísimo fundador del Club Editor, que fue quien “descubrió” a Mercè Rodoreda para el gran público. Incerta glòria fue editada por primera vez en 1956 y sucesivamente ampliada hasta 1971, año en que apareció su versión definitiva. Según la acertada sinopsis de la Viquipèdia, es una tetralogía que tiene “com a teló de fons la guerra civil espanyola en el front i la rereguarda del bàndol republicà” y está construida de modo fragmentario y contrapuntístico (como El cuarteto de Alejandría de L. Durrell), a base de cartas, diarios y confesiones varias de los protagonistas. La acción gira en torno a cuatro personajes bien distintos en cuanto a carácter, extracción social y tipo de educación recibida, pero íntimamente relacionados entre sí: Lluís de Brocà i Ruscalleda, teniente en el frente de Aragón, narrador de la primera parte; Trini Milmany, compañera sentimental de éste y madre de su único hijo, que sufre la guerra desde una Barcelona martirizada por las bombas de la aviación enemiga, cuyos efectos describe en sus copiosas cartas; Juli Soleràs, amigo de ambos, que se convertirá en el tercer vértice de un extraño triángulo amoroso, y el seminarista Cruells, testigo alucinado y narrador de las vivencias de los otros tres.
            La primera vez que leí Incerta glòria, siendo adolescente, me impresionaron sobre todo dos ambientes: el páramo aragonés –árido, ocre, acre, seco y salpicado de muladares- en el que se desarrollan tanto la batalla del Ebro como los amoríos de Lluís con “la carlana”, y la Barcelona exhausta, hambrienta y acobardada en la que tratan de sobrevivir Trini y su hijito.
            Pero más aún que los ambientes me impresionó el personaje de Soleràs, uno de los más enigmáticos, interesantes y contradictorios que he conocido tanto en mi vida real como en mi segunda vida paralela como “novelera”. Aunque nunca toma la palabra directamente, su influencia acaba convirtiéndose en un leivmotiv obsesivo para los demás, empezando por el lector. Para colmo, las diversas opiniones que circulan sobre él no concuerdan en absoluto. Según Lluís, Juli Soleràs es un tipo sucio, desaliñado, extravagante, a ratos incluso absurdo y más bien feúcho; mientras que para Trini es un ser fascinante, un modelo de coherencia ideológica, y oculta un tesoro de ternura que acabará por conquistarla. El bueno de Cruells, entre tanto, se limita a trotar tras él sin comprenderlo, como un perrillo faldero.
            Me habría encantado ver si la adaptación teatral de Àlex Rigola, que ha cosechado excelentes críticas, consigue plasmar todo este riquísimo microcosmos, pero por desgracia no podrá ser. Tendré que conformarme con leer Incerta glòria por enésima vez…

DOMINGO 14.- Una vez fuera del hospital, con el convaleciente atiborrado de antibióticos, pero tan animoso y parlanchín como siempre, quiero terminar este artículo complaciendo la petición de uno de mis escasos pero entusiastas seguidores, que me retó a que hablara de la ciudad más horrorosa que haya visitado jamás.
            No me extenderé sobre ella porque no lo merece, pero aquí os la dejo en forma de acertijo para el fin de semana: es una ciudad francófona belga de mediano tamaño que, a pesar de encontrarse en un enclave privilegiado, a dos pasos de lugares tan hermosos como Trier o Colmar, es la más inhóspita, desangelada, gris y falta de atractivo que he visto… ¡No me extraña que Simenon saliera huyendo de ella y se refugiara en París! Recorriendo sus lúgubres iglesias, sus plazas de cemento y sus orillas sucias a mí también me entraron ganas de matar a alguien, aunque sólo fuera a través de una novela. Y es que la belleza es una cosa tan rara, efímera y volátil como “the uncertain glory of an April day”.

lunes, 25 de marzo de 2013

Mercè Rodoreda i el mòdul de convivència

Sí, senyor!!! Ja he acabat un altre mòdul -sembla ser que només em manca elaborar un hipotètic Projecte de Direcció, quina por, i enviar el darrer lliurament d'aquest portfoli- del curs de "Funció directiva de centres escolars" que estic realizant i, per tant, ara em toca comentar-lo.
I he de dir que m'ha agradat bastant. Les activitats eren fàcils, creatives i enfocades a la pràctica, que és el que a mi m'agrada. A més, el tutor és amabilíssim, té sentit de l'humor i sap adaptar-se a diferents realitats. Per altra banda, el fet de no tenir una data de lliurament concreta per a cada activitat, sinó només una general per a les quatre, em "motiva" molt més que haver de lliurar un seguit de miniactivitats automàtiques i de ciència-ficció cada dos dies, que em sembla esgotador.


Pel que fa a Mercè Rodoreda, òbviament no té res a veure amb el mòdul de convivència, però ja fa temps que volia parlar d'ella. Per què? Doncs perquè pel que m'han comentat alguns lectors desconeguts; de tant dissertar sobre el meu estimadíssim Purcell i penjar videos perpetrant àries d'òpera, la gent es pensa que sóc professora de Música -que potser m'agradaria, no dic pas que no- i no de Castellà. També és veritat que parlar de Mercè Rodoreda no m'ajudarà pas a convèncer ningú que en realitat sóc profe de Castellà, doncs el món està tan absurdament compartimentat que fins i tot el fet que ella sigui la meva escriptora preferida ja "sona" estrany.
Com ja he explicat en una altra entrada, quan era una adolescent amb grans vivia a Barcelona, concretament al barri de Vallcarca. M'agradava viure a Barcelona perquè, malgrat ser una gran ciutat, encara té indrets a on et sembla d'estar a un poble. La meva Barcelona tenia un límits molt concrets: la meva casa, la peixeteria i el forn del barri, el nostre súper, la meva escola de ballet, els autobusos que agafava per alleugerir-me la pujada des del institut, el viaducte de Vallcarca, el Putxet, la Muntanya Pelada, la plaça Lesseps, el cinema Verdi, Abacus, El Corte Inglés de plaça Catalunya, la llibreria Catalònia, el carrer Craywinckel, el Tramvia Blau... i el barri de Gràcia, a on anava a passejar sovint -ai, les sabateries de Travessera de Gràcia!-. Encara recordo la flaire dels melindros amb xocolata desfeta que em prenia en una "granja" d'a prop de la plaça Rius i Taulet!
Els dissabtes matí solia anar a nedar al Club Esportiu Catalunya amb una amiga atravessant el parc Güell per una drecera que, si no recordo malament, partia des d'un carreró insignificant que talla Torrent del Remei, s'enfilava per un dels turons que conformen el parc i hi arribava pel darrera, just al damunt de la columnata que surt a la versió filmada de La plaça del Diamant. Així, cada dissabte "descubria" el famós parc Güell des d'una perspectiva corprenedora i inèdita.


Però encara més que el parc Güell, que és molt bonic, sí, però ja està molt "suat" -com deia Joan Sales, autor de Incerta glòria, una altra novel·la apassionant i irregular de les que a mi m'agraden-, m'impressionaven les "torres" que trobàvem de camí: sobretot per l'elegància de llur arquitectura decadent, la dignitat amb que les mantenien llurs propietaris, l'olor de gessamí que brollava de llurs jardins, les alegres rajoles de coloraines amb que estaven decorades i la pau tenyida d'enyorança que s'hi respirava. Jo no sol enyorar el que he viscut, sinó allò que em manca per viure. Observant aquelles torres, imaginant la vida petita que hi bullia a dins, sentia una enyorança enorme, d'aquelles que gairebé fan mal.
Mercè Rodoreda, sobretot a Aloma, La plaça del Diamant, Mirall trencat i a alguns dels seus magnífics contes -coneixeu "En veu baixa"? Cada cop que el llegeixo em revento de plorar- m'obria una porteta vella i escrostonada, un espirall des d'on observar el que passava en aquelles "torres" i, com sempre he sigut tan xafardera, m'agradava d'allò més. De fet, no només m'agradava, sinó que a sobre m'hi reconeixia, m'hi identificava, em convertia en un d'ells: en la fleuma d'Aloma, en la somniadora Colometa, en la Maria que es suicida llançant-se daltabaix d'un terrat i queda clavada en una branca de llorer a Mirall trencat.